19 d’oct. 2012

Desè aniversari del debut d'Andrés Iniesta: el futbol somriu


El futbol està d’enhorabona. No pot ser de cap altra manera, si Andrés Iniesta rep un premi que reconeix el seu talent. I encara menys si coincideix amb el fet que se celebra el desè aniversari del seu debut amb el primer equip del Barça. Dos motius més que suficients perquè la pilota, que poques vegades ha tingut algú que la tracti millor, també tingui motius de celebració. El premi de la UEFA deixa clar que el futbol també té sentit més enllà dels gols. I Iniesta no necessita els gols per ser feliç, tot i que els seus gols han regalat moments inigualables de felicitat.

Quan va vestir per primera vegada la samarreta del primer equip, feia 41 mesos que el Barça no celebrava cap títol. I encara va haver d’esperar-ne 30 més per saber què significa aixecar un trofeu vestit de blaugrana. Louis van Gaal, en la seva segona etapa, entrenava l’equip en una etapa força inestable, tant en l’aspecte esportiu com en la vessant institucional i social. Segurament no era el millor moment perquè un jove de 18 anys comencés a arrelar-se a un vestidor professional, però no va ser el cas. “A Van Gaal li estic molt agraït. Amb ell vaig jugar sis partits, fins que el van fer fora. Vaig aprendre molt en aquella etapa. De vegades aquestes situacions convulses, quan ets jove, et poden deixar a mig camí i fora de l’objectiu d’arribar al primer equip, però va servir perquè seguís amb la meva formació”, explica amb naturalitat Andrés Iniesta, que també recorda més detalls d’aquella nit: “Em vaig entendre bé amb Riquelme, també jugava Gerard... Recordo que al final del partit gairebé vaig marcar un gol, amb una passada enrere que em va fer Sergio García. Van Gaal em va donar molta tranquil·litat; em va dir que jugués com sabia.”

És cert que l’estrena oficial d’Iniesta amb el Barça va produir-se a Bruges (Bèlgica), en un partit de la Lliga de Campions, però tant el mateix jugador com molts aficionats retenen a la memòria una altra imatge del seu baptisme professional. Va ser un parell d’anys abans, quan l’aleshores tècnic Llorenç Serra Ferrer el va convocar per a un entrenament al camp de la Masia. “Des del moment que entres al vestidor, ja impressiona; no és el vestidor del Barça B o del juvenil... És el vestidor del Barça! És el lloc on vols estar. Un cop entres al vestidor, tot és impactant. No deia gairebé res, només parlava quan em preguntaven”, rememora ara, deixant palesa la seva timidesa proverbial, que ha anat deixant aparcada al mateix ritme que sumava títols i reconeixements. Ara, afortunadament, que un jugador del planter s’entreni al primer equip ha deixat de ser notícia: “Els temps canvien. Ara la gent que puja del ‘B’ ho porta d’una altra manera.” Però en el seu cas, la imatge d’un jove de 16 anys al costat dels Kluivert, Cocu, Luis Enrique, Rivaldo o Guardiola va ocupar força espai als mitjans d’informació. Si ho mirem amb la distància que dóna el pas del temps, l’etapa de formació d’Andrés Iniesta al Barça ha estat segurament una de les més mediàtiques, començant pel torneig televisat de Brunete i continuant per aquell campionat de la Nike Premier Cup del 1999, al Camp Nou, quan Guardiola li va lliurar el trofeu de campions. Tampoc era estrany veure’l als diaris a finals de desembre, amb la tradicional cantada de Nadales que feien els residents de la Masia, on, com a representant dels companys, tenia gairebé sempre un paper protagonista. Per tot plegat, el nom d’Andrés Iniesta ja era força familiar entre el barcelonisme quan va debutar el 29 d’octubre del 2002.

L'evolució del seu joc
Des d’aleshores han passat ja deu anys, però quan el nostre protagonista passa per l’escàner el seu futbol d’ara i el d’abans, no hi troba gaires diferències: “Considero que sóc el mateix jugador des que vaig començar, però millorat. Si no hagués millorat en tots els aspectes no estaria aquí. Però no crec que hi hagi grans diferències. Sempre m’ha preocupat millorar en tots els sentits, ja sigui a nivell tècnic, tàctic o físic, perquè és necessari per sobreviure en un club com el Barça. Tinc la sensació que les coses ‘meves’ les he fet des del primer dia.” Quan parla de les ‘coses meves’ tots els culers –i els amants del futbol gurmet‒ tenim clar de què parla: croquetes impossibles, pilotes que cauen del cel i que les abaixa arran de gespa com si portés un coixí lligat a la bota, canvis de ritme, passades que trenquen dues línies defensives rivals, el cap sempre aixecat, capacitat d’associació constant, precisió de cirurgià per fer la passada impossible... Un recull d’actius del futbol que no cotitzen a borsa, però que quan més t’acostes a la gespa, més es valoren. Ho va fer Román Riquelme ‒company de vestidor al Barça d’un joveníssim Iniesta‒ el dia que va anunciar que penjava les botes i arribava l’hora de fer balanç: “Qui millor juga a aquest joc és Iniesta: sap quan ha d’anar endavant i quan toca anar enrere. Si té la pilota a l’esquerra sap qui té a la dreta. Sap tot el que ha de fer. Quan ha de fer un regat, quan ha d’anar més ràpid, més lent... I penso que això és l’únic que no es pot comprar ni aprendre.” És un bon resum del que Iniesta anomena les ‘coses meves’, unes virtuts que fan estar en tensió els rivals i que donen peu a fotografies com la que van fer-li en l’última Eurocopa, encerclat per cinc jugadors italians, com si fos Oliver Atom, un dels protagonistes dels dibuixos animats ‘d’Oliver i Benji’.

Un futbol més estudiat
L’essència del futbol d’Iniesta és la mateixa ara que fa deu anys, però la capacitat de sorprendre, en un futbol on pocs detalls passen desapercebuts i on l’anàlisi dels rivals és intensiu, es va reduint dia a dia. “La gent està millor preparada físicament, també a nivell tècnic. El futbol ha canviat tàcticament. M’hauria agradat que no fos així, perquè ara és més difícil sorprendre, però en el futbol els jugadors diferents sempre existiran. El talent no es perdrà mai i aquesta és l’essència del futbol”, reivindica. Al Barça, de ‘jugadors diferents’ n’hi ha uns quants, des de Xavi Hernández fins a Leo Messi. I han tingut la sort de ser contemporanis i de compartir l’edat daurada del Club. Per a Iniesta, aquesta acumulació de talent és clau per entendre tots aquests èxits: “Això és molt important, és clar. T’afavoreix un 100%. I també jugar a un club com el Barça. No sabem si jo seria el mateix jugador en un altre lloc, si seria millor o pitjor, però he estat i estic en el club ideal per créixer com a jugador i per ser el jugador que sóc ara. No en tinc cap dubte.” És per això que li costa imaginar el seu futbol en un altre equip o, fins i tot, en una altra etapa de la història del FC Barcelona. Hauria estat igual de decisiu Iniesta, per exemple, en el Barça dels anys 60 o a principis dels 70, quan els títols eren escadussers? “No ho sabrem mai. El futbol no és un esport individual i influeix molt el que tens al voltant. Està clar que no hauria canviat l’essència del meu joc i el que he estat sempre, no ara sinó des que vaig néixer. Tots tenim unes característiques determinades i encara que estigui aquí o a Pequín l’essència de cadascú és la mateixa. El que he viscut aquí, el que he après, el que m’han inculcat... Segurament en un altre lloc no ho hauria tingut.”

Però deixem el futbol ficció i tornem a la dolça actualitat, la dels títols, la de l’admiració global que genera el Barça i la dels èxits individuals. Andrés Iniesta és el protagonista i l’estendard d’un equip gloriós, que cada any que passa allarga la seva llegenda. De tant en tant, cal pessigar-se i recordar-ho. Però, els jugadors, també ho fan? “Ho comentem i cadascú ho sap i ho percep al vestidor. Des de fa uns anys hem tingut la sort de congeniar amb gent molt gran, a nivell personal i a nivell de talent, però també em refereixo a la gent que envolta i treballa cada dia amb els jugadors. Són importants perquè un grup segueixi mantenint aquesta ambició per superar-se any rere any. Portem uns anys fent-ho molt bé i, per part nostra, hem de posar-hi tot el que cal per mantenir-ho, perquè un cop passi ja no tornarà.”

Iniesta és el principal col·leccionista de la vida de l’Andrés futbolista. Retalls de diari, CD amb fotos, DVD amb partits de quan jugava als camps annexos del Miniestadi... Records que es van amuntegant, amb constància però en silenci, per gaudir-los en la justa mesura. Lluny del narcisisme del futbol egòlatra, ell, amb un cervell privilegiat també per recordar dates i moments, opta per convertir-se en el millor documentalista del seu futbol. Aquesta fal·lera per mantenir vius els records ajuda, de tant en tant, a aturar-se una estona i mirar enrere: “Quan paro, l’única cosa que penso és que ni en els millors somnis hagués imaginat tot el que ha passat. És impossible ‒una paraula que diu fins a tres vegades. El meu únic somni era jugar a l’elit, al primer equip. El que ha succeït és genial.” Segurament, hauria estat un pecat de gola juvenil haver somiat, ara fa 10 anys, que ja tindria al cabàs cinc Lligues, tres Lligues de Campions, dos Mundials de Clubs, un grapat de Supercopes de tot tipus, un Mundial i dues Eurocopes. Però aquest palmarès és ben real, fruit d’una manera de jugar i d’entendre el futbol, que està escrit en el seu ADN i en el del Barça. Iniesta toca de peus a terra i no vol deslligar aquest discurs de les essències, que l’assumeix i el fa seu, ni de la necessitat de guanyar, requisit imprescindible en l’esport professional: “És important creure en una manera de jugar, en un perfil de jugador, però unit als èxits. No hem d’oblidar que si no hi ha èxits, la pel·lícula no és la mateixa. Cal respectar una manera de jugar i no val guanyar com sigui, però els èxits et donen l’impuls necessari perquè la gent cregui que som els bons.” I els bons sempre guanyen. “Gairebé sempre”, matisa el nostre protagonista, que encara deu tenir fresc el record del Chelsea.

El paradís de la paternitat
El 2009, després del triplet del primer any de Josep Guardiola com a tècnic (que mesos més tard es convertiria a Abu Dhabi en el memorable sis de sis) i amb l’escalfor encara recent del gol a Stamford Bridge, Andrés Iniesta va deixar escrites les seves vivències, amb la participació els periodistes Dani Senabre i Sique Rodríguez. ‘Un año en el paraíso’ es titulava el llibre. Des d’aleshores han passat moltes coses i gairebé totes bones, des del Mundial de Sud-àfrica fins a la Champions de Wembley, passant pel premi al millor futbolista d’Europa. Per tot plegat, es fa difícil trobar un títol per a aquesta nova etapa. “Paraíso 2”, deixa caure Iniesta, entre somriures. I continua: “El més maco és això: que mai saps com anirà. Sembla que has arribat al màxim i que no hi ha res més... i sempre hi ha alguna cosa. O una situació dolenta que et fa anar a una de millor... Sempre hi ha alguna cosa nova que t’ha d’omplir per aconseguir les coses i sentir-te millor: és el més maco del futbol, de l’esport, de la vida...” I la vida, amb majúscules, té un nom per al nostre protagonista: Valeria. Des d’aquell any al paradís, la paternitat és el que ha deixat la petjada més profunda a Andrés Iniesta: “És un canvi radical. Et canvia la percepció de les coses, estàs pendent sempre d’ella: de què fa, de com ho fa. Veure-la créixer i fer coses noves és diferent. Quan ets pare ho comproves. Quan parlo amb la meva dona o amb gent propera, he tingut la sensació que quan tens una filla la vida té una altra dimensió. És una cosa que no havia experimentat mai.” “M’ho passo genial amb ella. D’ara en endavant, i fins que es faci gran i comencem a patir més, tot són coses noves que em fan arribar a casa i no pensar gairebé en res més”, afegeix amb la naturalitat que l’ha convertit en un dels futbolistes que genera més afinitat personal entre els aficionats. “El futbol està dins de la vida i som gent normal. No em considero més normal que cap altre. Cadascú transmet les coses com les sent. Pel fet que siguis un jugador de futbol no t’has de comportar de manera diferent”, diu aquest ambaixador del sentit comú. Una manera de ser que ben aviat li va valer els elogis del seu admirat Josep Guardiola: “L’Andrés menja a banda. Més enllà del fet que és molt bo, sempre dic que és un exemple per a les joves generacions del futbol base. No porta arracades, no es pinta el cabell... El posis on el posis no es queixa. I sempre juga bé. I sempre entrena bé. I gent així no té preu. Que el Barça tingui un jugador com l’Andrés, no té preu. Ens ajuda moltíssim. I és que és molt bo.”

Les lesions, de cara
Només les lesions, especialment les musculars, ens han privat de veure de manera ininterrompuda com n’és de bo, l’Andrés. Lluny de defugir el tema –l’entrevista es desenvolupa en ple procés de recuperació d’una elongació que pateix a l’adductor‒, l’aborda sense prejudicis. “Això també és futbol, és la vida”, matisa. “No crec que hi hagi ningú que visqui en una plenitud en tots els sentits. Com d’altra gent, m’ha tocat viure la part més negativa, que són les lesions. Però sempre he intentat extreure les coses bones que es puguin aprendre d’un moment dolent: conèixer les teves sensacions, com reacciona la gent del teu voltant, com et sents en aquests moments, com són les teves sensacions corporals...” I de les lesions, la conversa salta a un altre tema tabú per a molts futbolistes, el dia de la retirada. “Espero que encara quedi lluny”, diu ben aviat. “Hi he pensat algun cop i crec que serà un dia molt trist. Ha de ser dur. El futbol és la meva vida: és el que m’agrada i el que he fet sempre. Però s’ha de tenir clar que el futbol no és l’única cosa de la vida. I he intentat que el futbol no sigui exclusiu en la meva vida. Si ho portes així, suposo que no ha de ser tan dolorós.” Però seguirà lligat al món del futbol? “Sí, sí. No sé de què, però sí, estaré involucrat en el món del futbol.” El futbol continua d’enhorabona. 

Fotos: Miguel Ruiz (FC Barcelona)
PD: Article publicat al número 59 de la Revista Barça.

Share/Bookmark

16 d’oct. 2012

És Felix Baumgartner un esportista?


24 hores després que Felix Baumgartner saltés al buit a més de 39 quilòmetres de la terra, s’ha dit gairebé tot d’aquesta peripècia pseudoespacial. S’han detallat totes les xifres possibles, s’ha insistit l’impacte publicitari de l’acció, s’ha analitzat l’ús de les xarxes socials en el seguiment de la jornada, s’ha comptabilitzat el seguiment televisiu i s’ha comparat amb el seguiment massiu que va fer-se a Youtube... Sigui per deformació professional o per simple curiositat, m’he parat a mirar quin tractament n’ha fet la premsa escrita. No tant de l’espai que li dedicaven ni del desplegament de dades i infogràfics, sinó que m’he preocupat de veure a quina secció encabien aquesta informació, sobretot després de comprovar que la majoria de premsa esportiva li dedicava un espai generós a la portada. Un paio que salta de l’estratosfera es pot considerar un esportista? A mi, que sempre he relacionat l’esport amb la presència d’una pilota, d’un marcador, d’un dorsal o, si voleu, amb la figura de com a mínim un àrbitre, se’m feia difícil de digerir, que voleu que us digui.

En un diumenge sense futbol de Primera Divisió i amb una agenda esportiva sense gaire ganxo mediàtic, més enllà del Gran Premi de F1 de Corea i el Gran Premi  de motociclisme del Japó, els mitjans esportius (‘Sport’, ‘Mundo Deportivo’, ‘Marca’ i ‘As’) s’han abraçat al món de l’espectacle... i de la publicitat. Tots menys ‘El 9 Esportiu’, tot sigui dit. A l’’As’, que li ha dedicat la portada sencera, el director Alfredo Relaño, en el seu article diari, mirava de justificar la vessant esportiva de l’invent de Red Bull: “Todo deporte no es otra cosa que un esfuerzo inútil según unas reglas perfectamente absurdas, si lo amas es porque exalta la superaciñon de toda dificultad.” També a ‘Mundo Deportivo’, que ha inclòs la informació a la secció de Poliesportiu, Josep Maria Artells s’hi referia molt de passada: “Una especie de show mediático que tenía algo de ‘2001 Odiesa del espacio’, algo de deporte extremo y, sobre todo, grandes dosis de un marketing eficaz y bien calculado.” Són les úniques dues referències vinculades a l’esport que he trobat als editorials o articles d’opinió del diaris esportius. ‘Sport’, que també ha reservat un espai destacadíssim a la portada, ha inclòs el tema a la secció Sport Total, mentre que ‘Marca’ calia buscar la secció Poliesportiu, dins de l’apartat ‘Deportes Aéreos’ per veure’n la referència de tres pàgines.

A la premsa generalista, la diferència de criteris encara era més palesa. Només l’’ABC’ ha decidit incloure’l en el seu suplement d’esports, mentre la resta orientaven el tema cap a les seccions de societat. A ‘El Mundo’ el tema també estava dins d’un altre suplement, EM2, però en l’apartat de Ciència, mentre que ‘El Pais’ ha optat per Sociedad (Vida&Artes). És una solució similar a la de ‘La Vanguardia’, que ho ha afegit a Tendencias, la seva secció de temes de societat. Val a dir que és precisament la mateixa secció de ‘La Vanguardia’ on es podia llegir un breu sobre el campionat mundial de curses de muntanya que va aconseguir Kilian Jornet a Malàisia. Més fàcil ho ha tingut ‘El Periódico de Catalunya’, on la secció ‘Tema del dia’ serveix per resoldre perfectament aquests tipus de conflictes. A l’’Ara’ i ‘El Punt Avui’ també han optat per donar-hi cabuda dins de la secció de Societat.

Desconec si aquest repàs de la premsa serveix per ajudar a respondre la pregunta del titular d’aquest post, o ben al contrari, la confusió és total. La porta del debat segueix oberta. Com la porta de la càpsula de Felix Baumgartner.



Foto: Red Bull 
Portades diaris: www.kiosko.net

Share/Bookmark