23 de des. 2013

El Barça, els mitjans de comunicació i els periodistes, segons Joaquim Maria Puyal

El Nadal de 2013 va ser el torn de Ramon Besa. I en aquest 2013, ha estat el de Joaquim Maria Puyal. El dinar de Nadal que organitza el FC Barcelona i l’anunci del guanyador del premi Vázquez Montalbán de periodisme esportiu són l’excusa perfecta per reflexionar, de tant en tant, sobre la relació dels mitjans de comunicació, els periodistes i el Barça. Fa tres anys, Ramon Besa va iniciar aquesta reflexió fruit de la glosa que li va dedicar a Ricard Maxenchs. Fa pocs dies, després de dedicar paraules d’elogi a Sergi Pàmies, Joaquim Maria Puyal va referir-se a aquesta relació i a la necessitat de “sobreviure entre el foc creuat”. Aprofitant que el Departament de Comunicació del FC Barcelona va passar la transcripció del discurs de Puyal, he decidit penjar-lo al blog, conjuntament amb el vídeo de l’acte, que va produir Barça TV.



“Bon dia a tothom, enguany el Premi Manuel Vázquez Montalbán arriba a la desena edició. Tot i que algunes coses s’haurien pogut fer millor, deu edicions ja comencen a fer goig. Ara cal fixar-se, com deia el president, l’objectiu que els pròxims deu anys el premi rebi un nou impuls, sigui més rigorós i assoleixi més gran incidència, qualitat i prestigi.

Crec interpretar el sentiment de molts companys del jurat, si demano als organitzadors en la línia que deia el president Rosell, que amb l’esforç de tots plegats el revitalitzem professionalitzant-ne l’organització i promoció i tot aprofitant l’impacte global del nostre estimat club, i la difusió internacional de l’obra de Manolo Vázquez Montalbán, arribi a tenir la visibilitat i la consideració general que mereix.

Si no ho féssim podríem entrar en una deriva que no ens interessa, una deriva que no seria digna ni de la memòria de Manolo, ni del Club, ni de l’ofici de periodista. Com heu sentit, el jurat ha acordat concedir l’edició d’enguany del premi a l’escriptor Sergi Pàmies. Sergi Pàmies, com heu sentit, nascut a París l’any 1960, és com sabeu un narrador articulista i traductor que des dels inicis dels anys noranta, entrant al terreny del joc mediàtic amb articles de mena diversa, destaquen la crítica televisiva i sobretot les col•laboracions entorn a l’esport, al futbol, i particularment al Barça.

Ha col•laborat a la ràdio i a la televisió i és un apassionat del cinema i de les sèries televisives. El seu perfil com el d’altres guanyadors del premi fins ara, encaixa perfectament amb la síntesi de dues característiques presents en la personalitat periodística de Manolo Vázquez Montalbán. Una, d’interès per l’esport, particularment pel futbol i concretament pel Barça. L’altra, la condició d’home cultivat i curiós interessat per la ‘res pública’ i els afers de la problemàtica social. Aquesta síntesi, gràcies a la intel•ligent mirada de Manolo, donava a Vázquez Montalbán un grau d’autoritat i jerarquia que avui, als deu anys de la seva mort, es mantenen presents en la consideració col·lectiva. He dit moltes vegades que va ser gràcies a Vázquez Montalbán que aquells que en els anys seixanta i setanta ens dedicàvem a la informació esportiva, vam començar a alimentar un tènue sentiment d’autoestima. Era un sentiment que les elits intel·lectuals de l’època ens havien negat des de la seva indiferència i fins i tot, en alguns casos, des del menyspreu. Fer aleshores periodisme esportiu estava molt poc valorat. Les biografies de Manolo Vázquez Montalbán i de Sergi Pàmies tenen punts d’encreuament que a mi em resulten particularment interessants i que ara em permetré ressaltar.

Durant la dècada dels noranta, a la secció d’esports d’‘El País’, Manolo Vázquez Montalbán feia col•laboracions complementàries a la crònica del partit i articles de reflexió de dilluns. Cap a mitjans d’aquella dècada de Sergi Pàmies, va començar a col•laborar al ‘Quadern de Cultura’ del mateix diari. Abans havia passat pel ‘Diari de Barcelona’, per ‘El Observador’ i per ‘El Temps’, entre altres publicacions. Els dies que Vázquez Montalban no podia fer la seva col•laboració, Agustí Fancelli, un savi i estimat periodista, un gran company recentment traspassat, demanava a Sergi Pàmies que la fes ell. Fins que un dia Manolo va dir: que ho faci sempre el Sergi, això. Per això, Ramon Besa diu que en Pàmies és el successor del Manolo Vázquez. Alguns anys abans, en una reunió del PSUC, Gregorio López Raimundo havia preguntat al Manolo si ell creia que en Sergi feia bé d’orientar la seva vida professional cap al terreny de l’escriptura. Vázquez Montalbán va tranquil•litzar aquell gran personatge que era el López Raimundo, però pel que fa al cas que ara ens ocupa, era només un pare amoïnat per l’esdevenidor del seu fill. El pas del temps ha confirmat el bon pronòstic de Manolo. Sergi ha fet articles dedicats al món del futbol de manera regular durant gairebé vint anys.

El 18 de maig de 1996, quan el president Núñez va anunciar la destitució de Cruyff com a entrenador, Pàmies va publicar un article titulat ‘La venganza de Fu-Manchú’. El títol ja és prou insinuador. M’estalvia fer cap més comentari. Sergi Pàmies ha tractat de mantenir sempre l’esperit crític però introduint l’humor i la ironia en els textos escrits. Serà només amb el pas dels anys que certament els seus escrits aniran tenint més intuïció analítica sòbria. També això ens remet a l’obra periodística de Manolo i a la doble naturalesa dels seus escrits.

L’humor subversiu al ‘Por Favor’ i la reflexió més elaborada a ‘Triunfo’. El 25 d’octubre de 1969, Vázquez Montalbán va publicar justament a ‘Triunfo’ l’article titulat ‘Barça, Barça, Barça’, que encara avui és ben viu a la memòria dels professionals de la comunicació i a les hemeroteques de molts barcelonistes. Manolo Vázquez Montalbán va contribuir molt poderosament a aportar una visió personal, real i viscuda que va resultar clau en la construcció de l’imaginari sentimental col•lectiu dels catalans. I és clar, que va fer-ho no solament amb la relectura del fet futbolístic i l’hermenèutica corresponent, sinó també amb la reivindicació de la cultura popular del carrer. Puc oferir un exemple en primera persona perquè per voluntat d’ell, tots dos, l’un al costat de l’altre, vam escoltar sencera la cançó ‘Tatuaje’, cantada per Concha Piquer durant la preparació d’una entrevista. Manolo va caminar també per altres viaranys, endinsant-se amb respecte en l’exploració de l’univers culinari i al gaudi confessat sense avergonyiment dels plaers de la taula. També aquí en va recordar quan junts practicàvem menjar tot el cap de la gamba sense que se’n perdés ni una gota, ni una gota de substància, amb la condició de no poder xuclar-la ni mastegar la part exterior del cap. Però Manolo, i això és el que avui ens interessa, també va vestir un corpus d’estereotips intel·lectuals a l’entorn de la culerada. Va fer evident que la ironia és una bona eina per acompanyar una anàlisi inigualada de les disfuncions emocionals del barcelonisme a l’últim terç del segle passat.

I aquí trobem un altre punt de contacte amb el Sergi. El premiat d’aquest any declara que li interessa la patologia psicològica del culer, i ho diu així. Reconeix que davant de les tensions que cíclicament genera aquest club, l’humor ajuda a prendre distància a l’hora de valorar la realitat. Que és una bona eina per afavorir la distensió quan hi ha conflictes de bàndols. De fet, aquell doctor culer que durant tants anys va tenir consultori obert a la columna del Pàmies, no deixava de ser una tercera via, mai justament prou reconeguda per les tensions en conflicte que sempre acaben pensant que qui no està al seu costat, el tenen en contra i que qui critica no és un analista honrat, sinó un mercenari venut als interessos de l’adversari circumstancial. No hi ha dubte que davant d’aquesta disjuntiva perversa, la ironia és una bona eina per sobreviure entre el foc creuat. El foc creuat. És inevitable? Potser no, però potser pot ser menys intens. Qualsevol persona o grup que gestiona o administra interessos del grup col•lectiu, ha d’acceptar la crítica. Però també és clar que aquells que valorem la gestió pública, hem de fer-ho amb responsabilitat. El periodisme s’ha d’exercir amb responsabilitat. És cert que l’època en què estem vivint no és gaire bona per al nostre ofici. Com algú de vosaltres ja m’ha sentit dir alguna vegada, l’ofici del periodisme és un ofici amenaçat pels interessos de la propietat dels mitjans que si redueix la producció de missatges a un simple fons de negoci, ens aboca a un mercantilisme desproporcionat esclau del compte d’explotació. Això ens porta al sensacionalisme, a discursos inconsistents i efectistes, que són els que serveixen per farcir la hipertrofia de l’oferta banal. També estem amenaçats pels interessos dels poderosos quan ens surt la condició de seleccionadors i avaladors dels continguts o quan influeixen en l’elaboració i orientació de les notícies. El màxim damnificat d’aquesta tenalla d’interessos és el ciutadà en tant que receptor. La pèrdua de pes de la figura professional d’un periodista curiós, compromès, amb mirada pròpia i més o menys lliure, exigent, rigorós, incòmode, que vetlla abans que per cap altre, pels interessos del receptor, pot ser irreparable si el conjunt de la professió no hi fem front. Però com podem fer-hi front? Em permeto suggerir una resposta. Exigim-nos responsabilitats i protegim-nos, fem-nos imprescindibles.

Acreditar i consolidar el nou periodisme del futur vol dir fer-nos necessaris per la nostra qualitat basada en la utilitat, l’expertesa, l’honradesa, el rigor, l’eficiència i la confiança. És a dir, per la nostra responsabilitat. Els que som aquí, que fem informació del Barça, no podem demanar a ningú, ni als jugadors, ni als entrenadors, ni als gestors, ni als directius, que respectin unes regles del joc si nosaltres no respectem les nostres. I quan dic nosaltres, vull dir és clar també i sobretot les nostres empreses. El que sí que hem de demanar als esportistes i dirigents és que no vegin sistemàticament en qualsevol crítica o comentari de disconformitat una raó interessada fosca, inconfessable, corrupta. La directiva no és el club. El club som tots els socis i els seus dirigents han d’integrar l’acceptació crítica com una part de la garantia de joc democràtic basat en la llibertat d’expressió. El nostre és un ofici extraordinari que proporciona enormes gratificacions. Jo les he experimentades i li estaré agraït fins que em mori. El Barça és un club excepcional, únic, també a ell estic i estaré agraït. Crec honradament, que tots nosaltres hauríem de saber estar a l’alçada que la grandesa del club i del nostre ofici exigeixen.

Recentment, Albert Montagut ha estat promogut com a director de comunicació del Club i és un professional reconegut. Com a mínim fins ara. Seria interessant que entre tots plegats, més enllà del desànim i la desconfiança que planen, exploréssim si som capaços d’oferir un millor servei de comunicacions als socis i una millor informació als barcelonistes. És a dir, que exercint una bona praxi professional periodística, comptéssim amb una millor acceptació crítica dels al•ludits. Això és bàsic. Ens hem de trobar en tot allò que afavoreixi aquests objectius, hem de col•laborar de manera lleial. No és una ingenuïtat això que dic. No és una afirmació còmoda de fer ara des d’aquí per algú que com jo podria veure’s temptat de fer un discurs per quedar bé. No és el meu propòsit quedar bé. No he vingut aquí ni a quedar bé ni a donar lliçons de res a ningú. No es tracta d’això. Es tracta d’impedir que progressi aquesta espiral de malfiança i distanciament que retroalimentada pels greuges argumentats per les parts, només serveix per perjudicar el Club, augmentar les tensions, empobrir els discursos públics i per tant, empitjorar el servei que la societat i els barcelonistes esperen de nosaltres, de la directiva i dels gestors del Club, dels periodistes i de les nostres empreses. De nosaltres depèn. Només de nosaltres depèn assolir un marc de relacions respectuoses i responsables que ens permetin guanyar un futur millor amb rendiment informatiu per a tots els barcelonistes. Al cap i a la fi, és l’única cosa essencial, que el lector, oient, espectador, que el soci o seguidor, tingui ben cobertes les seves necessitats comunicatives.

President, si això que dic et sembla bé, compta amb mi. A tots els que sou aquí moltes gràcies per escoltar-me i una salutació molt particular per als companys que hi estan treballant.”
Share/Bookmark

17 d’oct. 2013

La pau té forma de pilota (balanç del Peace Tour del FC Barcelona a Israel i Palestina)

Assael és israelià, té 19 anys i ja en fa uns quants que camina amb crosses, després de perdre una cama en un atemptat. Aquest handicap físic no li impedeix moure’s sobre la gespa amb una energia i una habilitat que sobta a primer cop d’ull. A l’altre costat, Mohamad, palestí de 17 anys, per a qui el futbol és també una passió que forma part del seu dia a dia. La paraula pau, escrita en català, anglès, àrab i hebreu, està escrita a les seves samarretes de color blanc. Enmig de tots dos, Leo Messi, amb l’equipació blaugrana, simbolitza el nexe d’unió que significa el futbol i el Barça entre aquestes comunitats del Pròxim Orient, històricament enfrontades.
L’escena descrita sobre aquestes línies es va viure aquest estiu a l’estadi Bloomfield, en una de les zones més desafavorides de Tel Aviv (Israel), i va servir per tancar el Peace Tour que va dur el Barça a visitar Palestina i Israel. Aquest era el final d’una visita institucional i esportiva que va col·locar el Club a les pàgines de la informació internacional a molts diaris d’arreu del món. El poder del Barça, i del futbol, per estendre ponts de pau, just en el moment en què es reiniciaven a Washington les converses de pau entre israelians i palestins.

“Sabem que porteu un missatge de pau a part del missatge esportiu i, amb aquesta visita, estarem més a prop d’un tractat. La pròxima visita vostra ha de ser per celebrar un partit contra un equip de palestins i els nostres veïns israelians, cosa que serà un gran pas per la pau.” Així agraïa Mahmud Abbas, president palestí, l’esforç del Barça, al mateix temps que condicionava una futura visita a la resolució del conflicte araboisraelià. Ho va fer durant la recepció que va oferir a la delegació blaugrana a la seu presidencial, a la Muqataa de Betlem, i ho deia poc després que els jugadors del Barça haguessin comprovat de manera molt pròxima l’afecte i l’escalfor d’una població palestina acostumada al patiment i l’austeritat d’un dia a dia en què les alegries són escadusseres.

El futbol és la principal raó de ser del Barça. Potser per això, tant a Israel com a Palestina, on el futbol de primer nivell no consta a l’agenda de l’esport d’elit, la presència ‘in situ’ d’un equip com el blaugrana era una possibilitat gairebé utòpica, que formava part dels somnis. Va fer-se realitat gràcies a la persistència del Club, que a través del vicepresident Javier Faus va negociar durant mesos el detall d’una visita de dos dies plena de bona voluntat i d’equilibris institucionals, que tenia com a primer objectiu la disputa d’un partit contra un equip format per jugadors de les dues comunitats. La tirada del FC Barcelona en aquests dos països és inqüestionable (és l’equip amb més seguidors), però la visita al Pròxim Orient tenia molt poc a veure amb el màrqueting i les finalitats econòmiques. En aquest cas, el futbol no era una finalitat sinó un mitjà. “Vosaltres heu aconseguit un altíssim nivell de futbol. Però més enllà d’això, han enviat un missatge de solidaritat, d’amistat, d’atendre els més dèbils. Sou els missatgers de la pau. Sou estimats per milions de persones i els oferiu el vostre amor. Moltes gràcies”. Així resumia Shimon Peres, president d’Israel, la vocació que el Club transmetia a la població del Pròxim Orient amb aquest viatge.
La transcendència i l’excepcionalitat de la visita també va deixar petjada entre els jugadors de la plantilla. Ho exemplifiquem amb el cas de Gerard Piqué, que va voler expressar a través de les xarxes socials el seu suport a la iniciativa: “Molt orgullós del FC Barcelona pel que hem fet al nostre Peace Tour. Israel i Palestina són una petita peça en un gran món en el que hem de viure junts en pau”. Els jugadors van viure en primera persona l’afecte i l’admiració que despertaven entre un públic que va viure la visita com un esdeveniment social extraordinari. Tant en l’entrenament que va fer-se a Dura, una petita localitat al costat d’Hebron, al sud de Cisjordània, com la que va fer-se als afores de la cosmopolita Tel Aviv, el somriure dels nens, tant els que omplien les grades com els que participaven als clínics, va ser la principal connexió emocional amb els cracs del Barça. Precisament el president Sandro Rosell va voler posar èmfasi en aquest punt de connexió entre els dos pobles: “En aquesta visita he pogut comprovar que, tant a Israel com a Palestina, els nens donen suport majoritàriament al Barça. Em sento satisfet que, des d’aquest punt de vista, el Barça serveixi com a punt de trobada”. 

Després de poc menys de 48 hores a Terra Santa, el balanç de la visita del Barça va deixar un bon regust, tant entre una població, agraïda per l’esforç del Club i dels jugadors, com entre els mateixos protagonistes. Les paraules del president Sandro Rosell reflectien aquesta voluntat de consens i de punt de trobada: “Tot el que pugui fer el Barcelona per contribuir a la pau ho farà, encara que sigui un gra de sorra al desert, una gota d’aigua a l’oceà.” És evident que el Peace Tour té una vessant més simbòlica que pràctica, en un context de gran complexitat en les relacions internacionals, però més enllà dels discursos institucionals i de la bona voluntat, la petjada que el Barça i el futbol va deixar en aquests territoris trigarà a esborrar-se.

PD: Article publicat al número 65 de la Revista Barça

Share/Bookmark

2 de jul. 2013

De Ronaldinho a Neymar

Aviat farà deu anys que, un calorós 21 de juliol del 2003, Ronaldinho es presentava al Camp Nou com a jugador del Barça. Els historiadors ja s’han encarregat de mesurar la profunditat de la petjada que va suposar per al Club l’arribada d’aquell brasiler somrient, que aixecava les dues mans fent gestos amb els dits desconeguts fins aleshores. Dues Lligues i una Lliga de Campions és el botí que Ronnie va deixar al Barça, més enllà de la injecció anímica que va suposar per a l’afició culer. Però la presència de Ronaldinho també va contribuir decisivament a projectar la imatge del Barça arreu del món i, per extensió, al seu Brasil natal. Allà, feia onze anys que havia nascut Neymar da Silva Santos Júnior, que aquell mateix estiu s’incorporava a la disciplina del seu estimat Santos FC. No sabem si va ser aquell potent gol de matinada contra el Sevilla, les execucions impecables dels llançaments de falta o les imatges que veia a O’Globo, però és inqüestionable que la imatge d’aquell Ronaldinho vestit de blaugrana va ser decisiva perquè una dècada després Neymar congregués 56.500 persones al Camp Nou. Així ho va reconèixer el jove brasiler quan li van preguntar quin era el primer record que tenia del Barça. “Ronaldinho”, va dir sense pensar gaire.

A diferència del Gaúcho, però també d’altres cracs brasilers de la història blaugrana com ara Romário, Ronaldo o Rivaldo, Neymar arriba a Barcelona sense fer escala prèvia a cap altre club europeu. Curiosament, de la mateixa manera que els altres dos brasilers de la història del Barça que van arribar procedents del Santos, Mário Peres ‘Marinho’ l’any 1974 i Giovanni Silva el 1996. Salta l’Atlàntic amb el bagatge que ha acumulat al Santos (3 campionats Paulista, una Copa de Brasil i una Copa Libertadores) i a la selecció del Brasil, convençut que la ‘saudade’ no serà cap obstacle per triomfar al Barça. Com va reconèixer el dia de la seva presentació, ha pres la decisió amb el cor i n’està plenament convençut, després de reflexionar-ho àmpliament amb la seva família i, sobretot, amb el seu pare. “Però jo he tingut l’última paraula”, aclareix. Cap altra oferta econòmica ni esportiva l’ha seduït tant com la que provenia de la capital catalana. “Agraeixo a Déu l’oportunitat de jugar amb jugadors tan grans que admiro des que era petit: Messi, Xavi, Iniesta... Si els hagués d’anomenar a tots no acabaria mai”, va explicar el dia de la seva presentació.

Ronaldinho va arribar a un FC Barcelona amb l’autoestima baixa, les vitrines desolades i un equip mancat de referents al terreny de joc. No serà el cas de Neymar. Només cal fer un cop d’ull al Museu (15 títols en els últims 5 anys) i a la gespa del Camp Nou (amb Messi, com a icona del Barça actual), per adonar-se del canvi d’escenari entre aquella època i l’actual. I Neymar n’és plenament conscient: “Mai m’he preocupat per ser el millor jugador del món, el millor és aquí i és Messi. És un honor poder jugar amb ell i espero ajudar-lo a seguir sent el millor jugador del món i que guanyi més Pilotes d’Or”. El brasiler sap que arriba a un equip molt rodat, on el seu primer objectiu és adaptar-se a una manera de jugar i de concebre el futbol molt diferent a l’estil sud-americà. Neymar encara té molt fresc el record de la final de la Copa Intercontinental (4-0), segurament el millor exemple de futbol total del Barça contemporani.

Amb 138 gols en 228 partits amb el Santos, Neymar, que ha firmat per cinc temporades, arriba a Europa després de consolidar-se com el jugador més desequilibrant de les Lligues sud-americanes. També és una referència en el sector de la publicitat, afavorit per una presència extensa i intensa a les xarxes socials. Amb el suport de 14 patrocinadors, la premsa especialitzada xifra en 22,5 milions d’euros els seus ingressos anuals per aquest concepte, només per sota del podi que ocupen David Beckham, Leo Messi i Cristiano Ronaldo.

L’aura de ‘pop star’ manté el lligam visual entre Ronnie i Neymar. Les gorres, les samarretes amples o les arracades són alguns d’aquests elements que identifiquen el  ‘look’ d’aquests dos cracs. Però molt lluny d’aquesta imatge aparentment frívola, el noi de Mogi das Cruzes (São Paulo) es mostra senzill, proper a la gent (no rebutja cap de les múltiples peticions que rep per fer-se fotos amb els aficionats) i amb una maduresa impròpia d’un jove de 21 anys. La serenor i el discurs sensat de la seva primera roda de premsa a Barcelona són un contrapunt imprescindible per obrir la porta d’un vestidor madur i ple de finalistes de la Pilota d’Or. També hi ajudarà la presència d’Adriano i d’Alves, que estan costat per costat de la seva taquilla al Camp Nou. De fet, el ‘2’ del Barça ha estat clau en el procés per convèncer l’exjugador del Santos FC per fer el salt definitiu al Barça, com va explicar Neymar.


Amb el Mundial del Brasil 2014 en un horitzó molt pròxim, al seu país d’origen confien que l’arribada de Neymar a l’equip campió de la Lliga espanyola contribuirà a la maduració tàctica del futbolista, més habituat a resoldre pel seu compte, amb eslàloms infinits. Sens dubte, la seva integració en el futbol de toc i de joc posicional del Barça, en un estil més coral, conjuntament amb l’encaix ofensiu amb Leo Messi, és el repte esportiu més apassionant que haurà de resoldre Tito Vilanova, que ja ha parlat breument amb el jugador. Tot sigui perquè l’exigència esportiva que ha caracteritzat aquesta última etapa de l’equip segueixi al nivell més alt. Serà la manera de mantenir la felicitat al Camp Nou. I, com va recordar Neymar, “la felicitat està per sobre de tot”. Segur que Ronaldinho pensa el mateix.

PD: Article publicat al número 63 de la Revista Barça. Foto de Miguel Ruiz.

Share/Bookmark

6 de juny 2013

Agur San Mamés


No em considero un mitòman, però San Mamés és San Mamés. O era. Avui han començat les tasques per començar-lo a enderrocar i poder continuar les obres del nou estadi, que està a tocar, literalment. Sabent que aquest 2013 el vell estadi  estava condemnat, vaig aprofitar l’últim partit que hi jugava el Barça, el 27 d’abril, per fer una escapadeta a Bilbao i viure ‘in situ’ l’ambient de la Catedral en un dia de partit. No em va decebre, com tampoc ho va fer Messi, amb un gol de crack que vaig poder gravar en vídeo.


L’experiència va merèixer la pena –la ciutat també, per cert-. El partit no va ser gran cosa, tot i els 4 gols, però el partit i l’escenari tenien una mística que calia no deixar escapar. No sé si les fotos adjuntes van captar alguna cosa més que píxels, o si les hauria d’haver fet en blanc i negre, però me les guardo de record. Agur San Mamés.

DSC_3383DSC_3309DSC_3314DSC_3328DSC_3330DSC_3336 DSC_3340DSC_3341DSC_3343DSC_3351DSC_3352DSC_3354 DSC_3356DSC_3357DSC_3369DSC_3370DSC_3372DSC_3374 DSC_3376DSC_3378DSC_3379DSC_3380DSC_3392DSC_3399

Share/Bookmark

14 de març 2013

David Villa, de Wembley... a Wembley?


Control ràpid, xut col·locat i gol. Tres passes que vam veure a Wembley, a la final contra el Manchester United (3-1), i que es van repetir aquest dimarts, contra el Milan (4-0). Canvia la cama d’execució (el gol contra els ‘rossoneri’ va ser amb l’esquerra), però la manera de celebrar-lo és la mateixa: cursa llarga, genolls a terra, braços oberts i èxtasi. El protagonista és el mateix: David Villa.


Més enllà del ritual d’exteriorització de l’alegria, trobem altres similituds. En tots dos casos, es tracta del tercer gol de l’equip, que aportava una dosi de tranquil·litat. El 28 de maig del 2011, la seva diana deixava la final pràcticament decidida, mentre que la del Camp Nou eliminava definitivament la possibilitat de la pròrroga i permetia capgirar el 2-0 de Milà; és cert, però, que el patiment es mantenia inalterable fins al final. 
Consumits els 90 minuts, la satisfacció era absoluta. “Estem molt contents per la gent, que es mereixia una alegria així. Quan hi ha dies bonics com aquests, s’obliden tots els dolents”, reconeixia David Villa, que va rebre una grandíssima ovació del Camp Nou quan va ser substituït per Alexis al minut 75.

Un onze gairebé idèntic el 2011
El gol de David Villa va arribar en una temporada en què la participació del ‘7’ del Barça ha estat irregular, en lluita constant per una posició d’atac en competència directa amb Tello i Alexis. De fet, era el seu segon partit com a titular a la Lliga de Campions d’aquesta temporada. Tito Vilanova i Jordi Roura van recuperar la figura del davanter asturià per dissenyar un onze poc habitual enguany, però gairebé idèntic a l’equip que va guanyar la Champions el 2011, amb l’únic canvi d’Alba en el lloc d’Abidal.

Des del 19 d’octubre del 2011 que el ‘7’ del Barça no marcava a la Champions. Va ser el 19 d’octubre del 2011, contra el Victoria Pilsen (2-0), un parell de mesos abans de la greu lesió que va fer-se al Mundial de Clubs. Entremig, ha anat sumant minuts a poc a poc, però no ha perdut l’olfacte golejador (13 gols), una capacitat que segurament va ser determinant per fer-se un lloc en l’onze inicial. No cal oblidar que és el segon jugador que més gols ha fet aquesta temporada, només per darrere d’un Messi celestial, amb qui es va abraçar al final del partit. Dos protagonistes de la final del 2011 i que aspiren a repetir celebració, dos anys després, en el mateix escenari.

PD: Per fer aquesta història, que s'ha publicat avui a la web del FC Barcelona, em vaig 'autoinspirar', en una de molt similar amb Xavi i Puyol de protagonistesFotos: Miguel Ruiz (FCB) / UEFA.COM - Muntatge: Anna Prats

Share/Bookmark

14 de febr. 2013

Futbolart. Conversa entre Leo Messi i Andrés Iniesta

Leo Messi i Andrés Iniesta porten en braços, orgullosos, els seus últims trofeus. La pilota daurada del Leo, la quarta de la seva col·lecció particular, sorprèn pel seu pes quan un té la sort de poder-la agafar. El trofeu platejat de l’Andrés, més lleuger, que pren la forma del tors nu d’un futbolista, el millor futbolista d’Europa, jeu damunt la gespa al costat de la pilota mentre els dos jugadors immortalitzen un moment únic en la història del Club i del futbol. Mai abans el millor jugador del món i el millor jugador d’Europa havien compartit equip. I encara menys, la mateixa formació futbolística.

Messi i Iniesta han tancat un 2012 que no oblidaran mai. En la seva memòria s’acumulen els records d’un passat que té un origen comú: tots dos van deixar enrere casa seva i una infància inacabada per triomfar al FC Barcelona. Van arribar al Club quan l’adolescència encara els quedava lluny, apostant pels valors d’una Masia que començava a adquirir prestigi internacional. Tant Messi com Iniesta, que fa poc que s’han estrenat com a pares, fan de la seva educació una bandera del model formatiu del Barça i ho proclamen amb orgull, conscients que és un signe d’identitat que es valora i s’aprecia com l’estil inconfusible dels equips que porten el segell Barça.

Entre complicitats i alguna confidència, fan un viatge pels records i es remunten als moments en què van arribar al Club. De les seves paraules es desprèn l’aprenentatge acumulat fins a convertir-los en referents, tant fora del camp com amb la pilota als peus. Continuen gaudint del joc, del dia a dia, dels entrenaments com quan eren petits. Aquesta, possiblement, és una de les claus del seu èxit.

El millor jugador del món i el millor jugador d'Europa, cara a cara. Junts, companys d'equip. És un privilegi per al Club, per a l’afició i també per a vosaltres.
INIESTA. Els premis formen part del futbol i de tot el que l'envolta. El més important per a nosaltres és el que fem, entrenar, gaudir i tenim la sort de tenir un grup de jugadors i de gent que ens envolta molt bo per continuar lluitant pels títols.

Sou dos jugadors i dues persones d'un perfil molt similar. Físicament sou petits, hàbils, creatius, senzills, humils, no sou gaire xerraires, però teniu un altre punt en comú: tots dos vau arribar al Barça de lluny, l'un de Fuentealbilla i l'altre de Rosario, amb només 12 i 13 anys. Heu fet molts sacrificis i renúncies per arribar on sou. Com ha influït això en la vostra manera de ser?
MESSI. No va ser fàcil arribar de petitó i deixar enrere tot el que tenia. Tot va ser nou per a mi. Com tots els nois que són a la Masia, una mica la manera de ser nostra, més enllà que som poc parladors, és producte de les coses inculcades allà, dels valors que t'ensenyen des de petitó. El vestidor que tenim ara pràcticament va sortir del futbol base i som tots d'una manera semblant, en aquest sentit. Crec que gràcies a això som com som.
INIESTA. Jo recordo sobretot els primers mesos, que crec que han estat dels pitjors que he passat. No és fàcil amb 12 anys venir sense la teva família. Per a ells també va ser molt difícil. Però, com tothom que vol alguna cosa, ha de sacrificar coses, com un treballador o qualsevol persona. Això té els seus avantatges i els seus inconvenients, i afortunadament en el meu cas tot ha sortit bé.

Recordeu el primer cop que vau escoltar la paraula ‘Barcelona’? ​​Què us va venir al cap? Què en sabíeu, de la ciutat, del Club?
INIESTA. La primera vegada que van trucar a casa per portar-me aquí vaig dir que no volia venir. No veia tant el Barça com a equip de futbol, sinó que allò significava que em separava de la meva família. Després la cosa va ser diferent, però en aquella època més que veure les coses com a futbolista veia que em treien del meu món.
MESSI. Jo vaig començar a seguir el Barça en l'època de Ronaldo i al poc temps va sortir la possibilitat de venir cap aquí. En aquest moment la veritat és que estava il·lusionat, amb moltes ganes de venir, de veure com era tot això, perquè jo ho veia des de molt lluny. Però quan vaig arribar no sabia que seria tot tan difícil com va ser.

Recordeu com va ser el primer viatge a Barcelona?
MESSI. El meu va ser bo, perquè era una experiència completament nova. Jo mai havia pujat a un avió, mai havia fet un viatge tan llarg i el vaig gaudir tot, fins que l'avió es va començar a moure una mica... Ara estic cansat d'agafar avions!
INIESTA. Jo... fatal. El recordo fatal: jo venia per quedar-me aquí i la meva família per anar-se'n. Imagina't que vas amb el teu fill de 12 anys a deixar-lo en un lloc. Ara que sóc pare puc entendre el que van passar els meus pares. Ho van passar molt malament. També tenen la sort que tinc una germana, potser si hagués estat fill únic hauria estat encara més difícil.

Però en la decisió final va pesar més l'oportunitat de futur que el patiment d’aquell moment.
INIESTA. Si no fos per això no hauria vingut. El tren només passa una vegada, el fet que jo pensés que no volia ser a Barcelona perquè això suposava que no podia estar amb la meva família no volia dir que no sabés que es tractava d’una oportunitat per a tota la vida. A Albacete no tenia futur comparat amb Barcelona, ​​sabia que era bo per a mi.

Quan vas tornar a l’Argentina, què explicaves de Barcelona?
MESSI. Que era un canvi molt gran: en l’àmbit d'estructura de club comparat als llocs on jo entrenava, la manera d'entrenar... Tot era totalment diferent al que jo havia viscut allà.




En el teu cas, Leo, vas venir amb la teva família, a diferència de l'Andrés, que venia sol a la Masia. Això va ser molt important per aguantar aquells inicis tan difícils?
MESSI.  Sens dubte, moltíssim. Segurament no hauria estat el mateix si hagués vingut sol. Estant amb la meva família va ser dur, hi va haver moments en què part de la meva família anava tornant a l'Argentina perquè s'estranyaven molt, tenien tota la seva vida allà, sobretot els meus germans, que eren més grans, però vam anar superant tot això.

Aquestes dificultats us han ajudat a valorar molt més el que heu aconseguit?
INIESTA. És lògic valorar i assaborir més les coses quan ho has passat malament o no has tingut moments bons. Quan aconsegueixes algun títol gairebé sempre el primer que et ve al cap és el que t'ha costat aconseguir-ho.

Leo, recordes la primera vegada que vas sentir parlar de l'Andrés?
MESSI. Quan vaig arribar, al poc temps, vaig començar a saber d'ell, la gent ja parlava d'Andrés i quan era al Barça B recordo que vaig anar a veure un parell de partits. Quan vaig començar a entrenar-me amb el primer equip va ser quan el vaig conèixer.

I tu, Andrés?
INIESTA. Jo tinc uns anys més que el Leo, però sempre m'ha agradat conèixer la gent que ve al darrere, que hi ha al planter. Al poc temps que jo estigués al primer equip ell ja venia a entrenar-se i des de l'inici pràcticament hem estat junts.

Vau anar a la mateixa escola, el Lleó XIII.
MESSI. Sí, però no érem els mateixos estudiants! No era el mateix l’Andrés que jo (rialles). Ell era un bon estudiant, va anar a la universitat, però jo...

Malgrat els anys que fa que ets aquí continues mantenint un accent argentí molt marcat. És una cosa natural, una manera de reforçar les teves arrels...
MESSI. És una cosa natural. A casa continuem parlant de la mateixa manera, amb la família. Segueixo mantenint els meus amics, el mateix barri on vaig estar sempre..., no sé, és una cosa que no la penso però em surt així.

És curiós que sou dos jugadors de segell Barça cent per cent i en canvi heu coincidit amb pocs entrenadors del planter, només Juan Carlos Pérez Rojo. La riquesa del model formatiu del Barça és que no està basat en persones, sinó que és un model compartit, transversal.
MESSI. La filosofia del Barça no passa per un entrenador, es basa en una idea, una línia des de dalt que segueixen tots els entrenadors. Sempre ha estat aquesta la manera de treballar al planter.


El fet d'haver crescut amb aquest model i aquest estil us ha ajudat a ser els jugadors que sou. Sembla que esteu fets per al Barça i a l’inrevés. Alguna vegada heu pensat què hauria estat de vosaltres si haguéssiu anat a parar a un altre club?

MESSI. Mai se sap. Segurament si m'hagués quedat a l’Argentina tot hauria estat diferent. No sé si avui seria el que sóc com a futbolista. Segurament hauria estat tot molt més difícil per com es treballa a l’Argentina, sobretot amb els nois joves, que és molt diferent de com es fa aquí. Però la veritat és que tampoc penso molt què hauria passat.
INIESTA. Avui és impossible saber-ho, mai se sap. Potser en un altre lloc o en un altre moment hauria estat igual de feliç. Les circumstàncies són aquestes i el que hem de fer és gaudir-ho. Sempre he pensat a viure i gaudir el que et vas trobant.

Fins a quin punt és important marcar una línia que funcioni o tenir jugadors com vosaltres que la feu triomfar i que reforça aquesta manera de veure el futbol. Quina part de l'èxit teniu vosaltres en el fet que aquest sigui el model escollit?
INIESTA. Jo penso que les dues parts ens afavorim. Evidentment tenir l'estil o la manera de jugar del Barça durant tant de temps ajuda, el més important és tenir una idea. Però després has de tenir els jugadors idonis per fer-ho. És una cosa que va al costat.

Avui Fabio Capello deia a la premsa que "és un error intentar copiar l'estil del Barça" i que "necessites Messi i Iniesta per adoptar aquest estil de futbol". Hi esteu d'acord?
INIESTA. Hi ha jugadors que tenen el nostre perfil de joc i que juguen en altres equips, però que si fossin aquí ho farien igual de bé. Al final cadascú ha de saber a què juga i amb qui juga i el Barça, en això, crec que té un avantatge respecte a la resta. Això no vol dir que les altres maneres de jugar no siguin totalment respectables i que puguin guanyar títols, però cadascú tira pel camí pel qual vol arribar-hi.

Però sembla que hi ha com una moda d'intentar imitar el Barça. Hi ha equips de la Premier i del Calcio que comencen a incorporar jugadors de toc, no tan físics.

MESSI. Però en el nostre cas no és només el primer equip el que juga així, és tot el planter que juga d'aquesta manera. Pots intentar fer un equip que jugui amb les característiques del Barcelona, però nosaltres tenim l'avantatge que els que vénen juguen igual. El noi que puja a entrenar-se amb nosaltres és com si ho fes al Barça B o al Juvenil, no nota el canvi. El Barça busca els jugadors per jugar amb aquest estil; una cosa porta a l'altra.
INIESTA. Afortunadament l'estil Barça perdura més enllà de nosaltres. Si no, en altres èpoques que no han anat bé les coses, l'estil Barça hauria desaparegut. Abans, quan les coses no sortien bé amb aquest plantejament, te’n feien tres i ara és a l'inrevés. Però sempre ha mantingut aquesta manera de voler jugar, de sortir des del darrere... Una època amb uns jugadors i ara amb uns altres.

Com viviu els elogis com els de fa unes setmanes Demichelis, que va reconèixer que hauria aturat el partit i hauria començat a aplaudir el joc del Barça?
MESSI. Per nosaltres és una cosa molt maca que els mateixos companys de professió parlin d'aquest equip de la manera que ho fan. Ens omple d'orgull saber que el que fem fa gaudir la gent i el teu propi rival.
INIESTA. Rondos com el d'aquell partit tenim la sort de gaudir-los cada dia en els entrenaments. El partit és l'exposició al món sencer, però el dia a dia i les coses que gaudim aquí són les que realment ens agraden i ens omplen.


Malgrat el vostre talent, de ser cracs mundials, tots dos teniu clar que sou el que és l'equip.

MESSI. Sens dubte, és la realitat. Depenem de l'equip sempre i tenim la sort de ser on som avui, en el millor equip del món, amb els millors jugadors i això ens fa ser millors a nosaltres mateixos.

Com a futbolistes professionals pràcticament heu tingut una carrera paral·lela. Com veus, Andrés, l’evolució del Leo des que va debutar el 2005?
INIESTA. Per mi no té res a veure el Leo que va pujar al primer equip amb el d'ara. El més important de tot és la seva essència o el seu talent, que és el que marca la diferència, però cada any s'ha superat i cada any és molt millor. I és un nen encara, comparat amb mi! Què tens, 25 anys?
MESSI. Sí, 25.
INIESTA. Pot arribar fins on ell vulgui. Amb el seu talent innat i l'experiència i l'aprenentatge que va acumulant cada vegada serà millor.

No fa gaire, Menotti va dir en una entrevista: "Messi aprèn. Abans cada vegada que agafava la pilota se li hauria ocorregut guanyar el partit, ara ja no. Ha evolucionat".

MESSI. És una mica el que diu l’Andrés, l'experiència et dóna això. Quan jo vaig pujar, l’Andrés també anava tenint minuts però no era titular, però després va anar creixent i millorant, encara que la manera de jugar d'un és la mateixa que de petitet. Òbviament que al principi veia les coses d'una altra manera, però he anat aprenent. L'experiència et dóna altres coses. És part de la vida també. Un va creixent, madurant i passant per diferents situacions. Ara que sóc pare, veig les coses d'una altra manera. És normal que un canviï a la pista i també fora.

La confiança, el fet de sentir-se important, també ajuda a alliberar el talent?
INIESTA. L'experiència, els anys, tot ajuda. Quan surten les coses bé i tens aquest ambient que envolta l'equip... És molt difícil trobar i mantenir la qualitat humana i futbolística que tenim ara, per això intentem que s'allargui al màxim en el temps.

I tu, Leo, què li enveges futbolísticament a l’Andrés? Què t'agradaria fer de les qualitats que té ell?
MESSI. Tot, perquè tot el que fa l’Andrés ho fa bé. A mesura que van passant els anys és millor jugador, ho ha guanyat tot i tinc la gran sort de jugar amb ell. En els partits o en els entrenaments gaudeixo del que fa dins del camp, gaudeixo veient-lo jugar.

Quan jugueu a la Play i us trieu a vosaltres mateixos, alguna vegada penseu que sou millors i que la màquina no pot fer el que feu vosaltres al terreny de joc?
MESSI. De vegades sí! De vegades em queixo que no em van fer tan ràpid! Jugant a la Play, si sóc sincer, em va agafar amb mi mateix i no la dono a ningú (rialles)

Alguna vegada has triat l’Andrés?
MESSI. Sempre jugo amb el Barça o amb l’Argentina...
INIESTA. Em poses de titular, no?

I quan els vostres fills juguin a la Play, us agradaria que escollissin el seu pare?
INIESTA. Crec que és bonic que els fills, quan tinguin la capacitat de saber les coses, coneguin el que ha fet el seu pare.

La teva dona Anna comenta que ets un paràs i que fins i tot jugues a futbol amb la teva filla Valeria.
INIESTA. Bé, què ha de dir la meva dona! (rialles) Sí, li paso la pilota, amb cura que no es faci mal, però la veritat és que va més per les nines.

A tu, Leo, et fa il·lusió pensar a jugar a futbol amb el teu fill?
MESSI. Buff, la veritat és que sí! Però encara no veig l'hora que comenci a caminar i a donar-li a la pilota! Però encara és petitó i gaudeixo del que és ara, de veure’l créixer.

Com us ha canviat la paternitat?
INIESTA. Sens dubte ajuda a relativitzar les coses i valorar les coses importants. Quan no tens nens veus la vida d'una manera i quan els tens i els pot gaudir, és una altra dimensió. És igual que quan li fa mal alguna cosa a ella, a tu et fa mal alguna cosa dins que abans no havies experimentat. De vegades sembla que ho has viscut tot, però sempre hi ha alguna cosa nova.
MESSI. A mi em va canviar en tot. Et diuen coses però no vius el que és ser pare fins que no el tens als teus braços. Llavors comences a entendre també els teus pares, quan et deien certes coses. Els comprenc millor ara.



PD: Article publicat al número 61 de la Revista Barça, conjuntament amb Ketty Calatayud.
Fotos: Miguel Ruiz - Revista Barça (FCB)
Share/Bookmark

17 de gen. 2013

Els millors dels millors del 2012


Amb el 2013 en marxa, sembla que s’ha acabat l’hora de fer balanç de l’any passat. Un costum cada cop més estès, aquest de donar premis, fer llistes i recopilacions de mèrits acumulats. En el cas del futbol, m’he fixat en els millors onzes escollits per tres entitats diferents, amb prestigi reconegut o àmplia trajectòria. A més, en cada cas, el procés d’elecció per fer els equips és diferent, fet que li dóna una visió complementària. He fet un cop d’ull dels onzes del diari esportiu ‘L’Équipe’, escollit pels periodistes de la secció de futbol del rotatiu francès; del FIFA XI FIFPro, que com en el cas de la Pilota d’Or el trien una combinació de capitans de seleccions, seleccionadors i periodistes; i el de UEFA.com, format a partir de les votacions de més de 5 milions d’usuaris d’aquest lloc web. Aquesta última és, amb diferència, la mostra més àmplia.

M’he entretingut en veure quins jugadors coincideixen en les tres classificacions i el resultat segueix reflectint la dualitat Barça – Reial Madrid que hem viscut durant els últims anys. Hi trobem tres jugadors del Barça (Xavi, Iniesta i Messi) i tres del Reial Madrid (Casillas, Ramos i Cristiano). Per si no n’hi hagués prou, hi ha dos jugadors, un de cada equip, que surten a dues de les tres classificacions, Gerard Piqué i Xabi Alonso. També Lahm, del Bayern de Munic, s’ha quedat a un pas de coincidir en els tres equips.

Els criteris d’elecció són diversos, però tots coincideixen en deixar en l’oblit al Chelsea de Roman Abramòvitx, vigent campió de la Champions. El brasiler Ramires és l’únic representant dels ‘blues’ entre les 33 opcions possibles, una mostra clara que l’equip de Londres no ha deixat petjada. Costa més d’entendre l’absència de Sergio Busquets, que amb poc més de 4 anys al primer equip del Barça té un palmarès que ja voldrien el 99% dels jugadors de la Premier. El futbol és així, diuen.

L’Équipe
FIFA XI FIFPro
UEFA.COM



Casillas
Casillas
Casillas
Lahm
Alves
Lahm
Ramos
Ramos
Ramos
Kompany
Piqué
Piqué
Alba
Marcelo
Thiago Silva
Xavi
Xavi
Xavi
Iniesta
Iniesta
Iniesta
X. Alonso
X. Alonso
Özil
Ramires
Falcao
Pirlo
Messi
Messi
Messi
Cristiano
Cristiano
Cristiano


Share/Bookmark